Es sol associar l'art a la creació de nous llenguatges, de nous mons que l'artista „veu“ abans que nasquen. S'evita parlar de descobriment, perquè implica trobar alguna cosa que ja estava ací; en canvi el crear és produir des del no-res, com Déu.

Ens agradaria més poder dir que l'art transforma. Com diu Gracián, d'un erm pot fer un paradís. Sense oblidar que una llavor nova s'assenta sobre moltes capes de terra treballada. Aquesta, la terra, és el mitjà que compartim des d'antic, és el llenguatge que ens permet entendre'ns.

D'aquesta manera, l'artista seria tant un visionari del futur com un marmessor del passat. Tant veuria el jardí que pot ser, com els paradisos que han estat, com l'erm heretat. Com Paul Klee ens diu en les enigmàtiques paraules de la seua llosa sepulcral: "tant viu amb els morts com amb els no nascuts, una mica més prop de la creació del que és usual i ni de bon tros suficientment prop."